"La mirada d'aquestes dones se centra en les profunditats de la distància. A fi d'apropar el futur, estaven tan impacients que no deixaven un sol pont enrere."
Tot el món parla de nosaltres, les dones kurdes. Ja és comú trobar notícies sobre les dones combatents a revistes, periòdics i agències. Se sorprenen per aquestes dones que lluiten contra homes que volen pintar de negre els colors de l'Orient Mitjà, i es pregunten d'on treuen la seva valentia, com poden riure amb tanta sinceritat. I jo em pregunto sobre ells.
Estic sorpresa per la forma en què ens van veure tan tard, en què fins ara mai van saber de nosaltres. Em pregunto com van tardar tant a escoltar les veus de moltes dones valentes que van passar les fronteres del coratge, la fe, la paciència, l'esperança i la bellesa. No vull queixar-me massa. Potser les nostres eres simplement no coincideixen. Només tinc unes poques paraules a dir als qui només ara comencen a fixar-se en nosaltres, això és tot.
Avui la meitat de nosaltres ja no està.
Sense passat ni futur en el teu entorn, et sentiries un so, un emergir que es perd en els forats negres de l'univers. L'emoció i la bellesa d'avui dia només pot mesurar-se per aquells que van ser capaços de portar-nos aquest dia i la seva capacitat d'anar més lluny, cap al futur. En el crit de Zilan (Zeynep Kinaci), que es va immolar el 1996; en l'alè de Besê, que es va tirar pel penya-segat en la insurrecció de Dersim en la dècada de 1930 dient "No m'atraparàs amb vida", i el de Beritan, que no va lliurar ni el seu cos ni la seva arma a l'enemic quan es va tirar de la muntanya eL 1992. És la raó per la qual la combatent de les YPJ [Unitats de Protecció de la Dona, milícia voluntària del Kurdistan] Arin Mirkan va fer bufar un vent de muntanya a través d'una ciutat del desert en detonar-se a si mateixa en lloc de rendir-se a l'ISIS, i, d'aquesta manera, cobrir els seus camarades que es retiraven a Kobanê aquest mes d'octubre.
Són els cors de les dones yazidites, que prenen les armes contra homes de la bandera negra; és la nostàlgia de Binevs Agal, una dona yazidita [antiga religió preislàmica monoteista de Mesopotàmia], que es va unir a la guerrilla a Alemanya en la dècada de 1980 i va creuar continents per a tornar al seu país. Són les paraules d'Ayse Efendi, co-president de l'assemblea popular de Kobanê: “Vaig a morir en la meua pàtria”; s'amaga la fúria rebel de Zarife, que va lluitar en la insurrecció de Dersim.
En el somriure de la miliciana de les YPJ que posa amb el seu fill mentre porta un rifle; és l'esperança de Meryem Colak, un psicòloga que va triar lluitar a les muntanyes i que sovint va compartir amb nosaltres l'anhel per la filla que havia deixat enrera.
És Deniz Firat, periodista de Firat News assassinada per l'ISIS a Makhmur a l'agost buscant la veritat; és Gurbetelli Ersöz, periodista i guerrillera lluitadora que va morir durant els enfrontaments el 1997. Sema Yüce (Serhildan), que es va botar foc en senyal de protesta a una presó turca el 1992; són els secrets que el foc va murmurar a Leyla Wali Hussein (Viyan Soran), que s'auto-immolà el 2006 per a cridar l'atenció sobre la situació d'Abdullah Öcalan.
Els que avui s'estranyen de per què aniria a les muntanyes "l'al-lota amb el mocador roig”, una al-lota turca desil·lusionada de l'Estat després de les protestes a Gezi-Park, haurien tingut la resposta si hagueren conegut quelcom sobre Ekin Cerén Dogruak (Amara), una dona revolucionària turca del PKK i que la seua làpida diu “l'al-lota de la mar que es va enamorar de les muntanyes”, i sobre Hüsne Akgül (Mizgin), una guerrillera turca del PKK que va morir el 1995. Els sorpresos de per què nord-americans i canadencs s'unien a les YPG són aquells que no coneixen Andrea Wolf, una internacionalista alemanya en el PKK, que va ser assassinada el 1998. Els seus ossos van ser llançats a una fossa comuna perquè la seua memòria no podia ser tolerada per l'Estat.
El nostre calendari no va córrer paral·lel al calendari del món. La mirada d'aquestes dones es va centrar en les profunditats de la distància; els seus passos eren ràpids. A fi d'apropar el futur, estaven tan impacients que no deixaven un sol pont enrera. Aquestes raons ens van mantindre al marge de les realitats del món.
Ara és el moment de coordinar els calendaris, de sincronitzar els rellotges. És hora d'explicar les històries de vida d'aquestes dones que es balancejaven entre el somni i la realitat, els seus moments feliços que sonen a contes de fades, les formes en què la pèrdua ha demostrat ser la nostra mestra més notòria en la cerca de la veritat. Ara és el moment perfecte per a confiar-los el que jo era capaç de portar des del passat fins al dia d'avui. Per a unir-se al calendari del món, vaig a unir el nostre passat amb el present. Que el meu passat sigui el teu present.
Sóc a la tardor de 1997. Un dia en el qual els peus cansats d'aquesta tracten d'arrossegar-nos cap a l'hivern. Un dia en què el dolor per no conquistar Haftanin pesa en els nostres cors. M'assabente del martiri de Zinarîn després de mesos. Seguesc sent vulnerable al dolor de perdre-la. Com donc voltes amb ràbia desencadenada, Meryem Colak llig en la meua cara com bull la meva ànima de dolor. Com vaig deixar de parlar amb tothom sobre la mort de Zinarîn, pregunta “Estàs enutjada?” i respon ella mateixa: “No t'enutges en nosaltres, enutja't amb l'enemic”.
Des d'aquell dia, la meva immunitat a la pèrdua va augmentar. Uns mesos més tard m'assabent que Meryem Colak, quan es dirigia cap a Metina per a sortir del camp de batalla amb un grup de dones, va ser assassinada per un tanc en una emboscada. M'assabent pels testimonis que va fer servir el seu últim alè no per a enviar una salutació a la seva filla, sinó a encomanar als seus companys la seva arma, cartutxera i llibre de codis.
És 1999. Estic a les muntanyes de Zagros, que no van permetre el pas de l'exèrcit d'Alexandre, però on la guerrilla va aconseguir obrir-se camí. Esteim a mig camí d'un llarg viatge que duraria un mes. Amb mi està Sorxwîn (Özgür Kaya), de 22 anys. La nostra Sorxwîn, que li permet a les condicions de la muntanya governar sobre el seu cos, però que no permetrà que el cor del seu fill sigui sotmès a les lleis de la guerra.
Una comandant, un companya, una dona i una al.lota. Cadascuna de les seves identitats li afig una bellesa diferent. La millor part d'aquest llarg i ardu viatge d'un mes, va ser ella animant-nos a seguir marxant. Per descomptat, va ser aquesta al.lota anomenada Sorxwîn qui va inventar els jocs infantils que ens van donar força. Amb riure maliciós, va dir: “Això no és res. Puc portar un BKC amb 400 bales en l'esquena, així que pujaré aquest pujol en quatre hores sense cap descans”.
Aquestes dones no podien acompassar-se al nostre temps, perquè corrien cap al foc com a papallones. Però han estat vivint durant tres generacions. Tres generacions creixen amb les seves històries, porten els seus noms, escolten les cançons ardents dedicades a elles.
Arrepleguen els rifles que aquestes dones van deixar arrere i capturen Shengal, Kobanê, Boten, Serhat. Vénen a portar llum al món que els homes de la bandera negra volen enfosquir. I els seus noms són Zinarîn, Beritan, Zilan, Meryem, Sorxwîn, Arjin, Amara, Viyan, Sara…
Autora: Zilan Diyar, combatent guerrillera kurda
Font: http://www.lahaine.org/mm_ss_est_esp.php/el-mundo-entero-habla-de
Original: http://kurdishquestion.com/index.php/woman/the-whole-world-is-talking-about-us-kurdish-women.html (anglès)
En Castellano;
El mundo entero habla de nosotras, las mujeres kurdas
"La mirada de estas mujeres se centro en la profundidades de la distancia. A fin de que el futuro fuese cercano, estaban tan impacientes que no dejaban un solo puente atrás."
Todo el mundo está hablando de nosotras, las mujeres kurdas. Ya es común encontrar noticias sobre las mujeres combatientes en revistas, periódicos y agencias. Están sorprendidos por estas mujeres, que luchan contra hombres que quieren pintar de negro los colores de Oriente Medio, y se preguntan de dónde sacan su valentía, cómo pueden reír con tanta sinceridad. Y yo me pregunto acerca de ellos.
Estoy sorprendida por la forma en que nos vieron tan tarde, en que nunca hasta ahora supieron de nosotras. Me pregunto cómo tardaron tanto en escuchar las voces de las muchas mujeres valientes que pasaron las fronteras del coraje, la fe, la paciencia, la esperanza y la belleza. No quiero quejarme demasiado. Quizás nuestras eras simplemente no coinciden. Sólo tengo unas pocas palabras para decir a los que sólo ahora comienzan a fijarse en nosotras, eso es todo
Hoy, la mitad de nosotras ya no está
Sin pasado ni futuro en tu entorno, te sentirías un sonido, un emerger que se pierde en los agujeros negros del universo. La emoción y la belleza de hoy día sólo puede medirse por aquellos que fueron capaces de traer este día y su capacidad de ir más lejos hacia el futuro. En el grito de Zilan (Zeynep Kinaci), que se voló a sí misma en 1996; en el aliento de Besê, que se tiró al acantilado en el levantamiento de Dersim en la década de 1930 diciendo “No me atraparás con vida”; y el de Beritan, que no entregó ni su cuerpo ni su arma al enemigo cuando se tiró de la montaña en 1992. Es la razón por la cual la combatiente del YPJ [Unidades de Protección Popular, milicia voluntaria del Kurdistán] Arin Mirkan hizo soplar un viento de montaña a través de una ciudad del desierto al detonarse a sí misma en lugar de rendirse al ISIS, para cubrir a sus camaradas que se retiraban en Kobanê este mes de octubre.
Son los corazones de las mujeres yazidíes, que toman las armas contra hombres de bandera negra, es la nostalgia de Binevs Agal, una mujer yazidí [antigua religión preislámica monoteísta de Mesopotamia], que se unió a la guerrilla en Alemania en la década de 1980 y cruzó continentes para regresar a su país. Son las palabras de Ayse Efendi, co-presidente de la asamblea popular de Kobanê: “Voy a morir en mi patria”, se esconde la furia rebelde de Zarife, que luchó en el levantamiento Dersim.
En la sonrisa de la miliciana del YPJ que posa con su hijo mientras porta un rifle, es la esperanza de Meryem Colak, un psicóloga que eligió luchar en las montañas y que a menudo compartió con nosotros el anhelo por la hija que había dejado atrás.
Es Deniz Firat, periodista de Firat News asesinada por ISIS en Makhmur en agosto buscando la verdad, es Gurbetelli Ersöz, periodista y luchadora guerrillera que murió en los enfrentamientos en 1997. Sema Yüce (Serhildan), que se prendió fuego en señal de protesta en una prisión turca en 1992, son los secretos que el fuego susurró a Leyla Wali Hussein (Viyan Soran), que se auto-inmoló en 2006 para llamar la atención sobre la situación de Abdullah Öcalan.
Los que hoy se extrañan de por qué iría a las montañas la “Niña con el pañuelo rojo”, una chica turca desilusionada del Estado después de las protestas en Gezi-Park, habrían tenido la respuesta si hubieran sabido sobre Ekin Cerén Dogruak (Amara), una mujer revolucionaria turca del PKK cuya lápida dice “la chica de la mar que se enamoró de las montañas” y sobre Hüsne Akgül (Mizgin), una guerrillera turca del PKK que murió en 1995. Los sorprendidos porque estadounidenses y canadienses se uniesen al YPG son aquellos que no conocen a Andrea Wolf, una internacionalista alemana en el PKK, que fue asesinada en 1998, cuyos huesos fueron arrojados a una fosa común porque su memoria no podía ser tolerada por el Estado.
Nuestro calendario no corrió paralelo al calendario del mundo. La mirada de estas mujeres se centró en las profundidades de la distancia, sus pasos eran rápidos. A fin de que el futuro fuese cercano, estaban tan impacientes que no dejaban un solo puente atrás. Estas razones nos mantuvieron al margen de las realidades del mundo.
Ahora es el momento de coordinar los calendarios, de sincronizar los relojes. Es hora de contar las historias de vida de estas mujeres que se balanceaban entre el sueño y la realidad, sus momentos felices que suenan a cuentos de hadas, las formas en que la pérdida ha demostrado ser nuestra maestra más notoria en la búsqueda de la verdad. Ahora es el momento perfecto para confiarles lo que yo era capaz de llevar desde el pasado al día de hoy. Para unirse al calendario del mundo, voy a unir nuestro pasado con el presente. Que mi pasado sea tu presente.
Estoy en el otoño de 1997. Un día en el que los pies cansados del otoño tratan de arrastrarnos hacia el invierno. Un día en el que el dolor por no conquistar Haftanin pesa en nuestros corazones. Me entero del martirio de Zinarîn después de meses. Sigo siendo vulnerable al dolor de perderla. Como doy vueltas con rabia desencadenada, Meryem Colak lee en mi cara como hierve mi alma de dolor. Como dejé de hablar con nadie sobre la muerte de Zinarîn, pregunta “¿Estás enojada?” y responde ella misma: “No te enojes en nosotras, enojate con el enemigo”.
Desde ese día, mi inmunidad a la pérdida aumenta. Unos meses más tarde me entero de que Meryem Colak, cuando se dirigía hacia Metina para salir del campo de batalla junto con un grupo de mujeres, fue asesinada por un tanque en una emboscada. Me entero por los testigos que usó su último aliento no para enviar un saludo a su hija, si no en encomendar a sus compañeros su arma, cartuchera y libro de códigos.
Es 1999. Estoy en las montañas de Zagros, que no permitieron el paso del ejército de Alejandro, pero donde la guerrilla logró abrirse camino. Estamos a medio camino en un largo viaje que duraría un mes. Conmigo está Sorxwîn (Özgür Kaya), de 22 años. Nuestra Sorxwîn, que le permite a las condiciones de la montaña gobernar sobre su cuerpo, pero que no permitirá que el corazón de su hijo sea sometido a las leyes de la guerra.
Una comandante, un compañera, una mujer y una niña. Cada una de sus identidades le añade una belleza diferente. La mejor parte de ese largo y arduo viaje de un mes, es ella nos animándonos a seguir marchando. Por supuesto, fue esta niña llamada Sorxwîn que inventó los juegos infantiles que nos dieron fuerza. Con risa maliciosa, dice: “Esto no es nada. Puedo llevar un BKC con 400 balas en la espalda, así que voy a subir esta colina en cuatro horas sin ningún descanso”.
Estas mujeres no podían acompasarse a nuestro tiempo, porque corrían hacia el fuego como mariposas. Pero han estado viviendo durante tres generaciones. Tres generaciones crecen con sus historias, llevan sus nombres, escuchan las canciones ardientes dedicadas a ellos.
Recogen los rifles que estas mujeres dejaron atrás y capturan Shengal, Kobanê, Botan, Serhat. Vienen a traer luz al mundo que los hombres de bandera negra quieren oscurecer. Y sus nombres son Zinarîn, Beritan, Zilan, Meryem, Sorxwîn, Arjin, Amara, Viyan, Sara…
Autora: Zilan Diyar, combatiente guerrillera kurda
Fuente: http://www.lahaine.org/mm_ss_est_esp.php/el-mundo-entero-habla-de
Original: http://kurdishquestion.com/index.php/woman/the-whole-world-is-talking-about-us-kurdish-women.html (inglés)
